ArtĂ­culos - IndĂşstrias y comercios

EL MOLĂŤ DEL CANYER

Revista de Banyoles
nĂşm.951, gener 2013, pp.36-37

Si venim del carrer de la Llibertat pel de Mossèn Sala, tot just travessat el carrer Sant Martirià, ens adonarem que el carrer canvia de nom i passa a nomenar-se carrer del Molí del Canyer. I, si el seguim, ens durà, per darrera de l'aparcament de Can Castañer, i paral·lels a un rec, a la Ronda de Fortià. Era aquest un camí que antigament portava al molí del Canyer, però que fins l'any 1933 no es va prolongar per tal de connectar-lo amb el carrer del nostre sant patró. I el rec, no és altre que el rec de la Figuera d'en Xo, conegut també com a rec del molí del Canyer i rec d'en Ramis, doncs amb el pas dels anys aquest molí va anar canviant de propietaris i d'aquí els diferents noms del rec.

De fet, la primera notícia que tenim d'un molí en aquest indret, es remunta a l'any 1337, quan s'esmenta a l'horta de Steladoriu, el molí d'en Ferrarons o Ferrarós. Uns anys després, el 1389, era propietat de Ramon Ferrerons i se sap que era un molí draper. Posteriorment, no se sap ben bé en quin moment, el molí es va convertir en fariner.

Aquest mateix molĂ­, que l'any 1510 se'l coneixerĂ  com a molĂ­ d'en Densi, havia estat, fins l'any anterior, propietat d'en Jaume Mayolas. I encara en el mateix segle, patirĂ  nous canvis de propietari, ja que el 1599 rebrĂ  el nom de molĂ­ d'en Pere Esteve Ramis, el denominat abans molĂ­ d'en GircĂłs.

El 3 de juny de 1685, en l'escriptura d'establiment de l'estany de Banyoles, s'esmenta "el moli fariner del Doctor Martirià Ramis" situat al rec d'en Ramis, rec que va al monestir. I així és, ja que un cop deixa de moure les moles d'aquest molí fariner, les aigües d'aquest rec (que a partir d'aquí rep els noms de rec de l'Àngel i rec del Dimoni) es dirigeixen cap a la plaça del Monestir, on una branca entra dins el clos monacal, mentre l'altra segueix pel carrer Mossèn Pere Dausà, anant a morir ambdues al Rec Major.

En mans dels Ramis el trobarem al llarg dels segles XVII i XVIII. En un informe de signat el 15 d'agost del 1777 es diu que la Maria Magdalena Ramis, vídua, té dos molins fariners i dos anys més tard, en un mapa de 1779, fet per Josep Soler Toneca, es pot veure que d'aquests dos molins, un està situat al rec d'en Ramis.

La darrera notícia que es té d'aquest molí en el segle XVIII, és del 1791, quan en Salvador Trull, del mas Rodeja, vol construir una fàbrica amolinador i per moure la maquinaria necessita fer servir les aigües dels "rech Major y del Molino antiguamente dicho den Gircos oy den Ramis o del Canyer".

El 1735 explotava el molí, com a moliner, Pere Vila (“Molino de arena”) i el 1802 Martirià Vila. Més o menys el 1810 estava en mans de la família Manresa, que n'era propietària, ja que en principi foren els hereus dels Ramis. Posteriorment, abans d'acabar el segle XIX, va passar a mans de Josep Carreras i Almirall. Aquest molí era arrendat i el 1889 l'explotava com a moliner en Narcís Suñer Pagès, de Girona; i uns anys més tard, el 1896, s'encarregava el seu fill en Josep Suñer Pelach.

L'any 1907, en la memòria i plano que en Ramón Gussinyer va fer de la ciutat de Banyoles, esmenta el molí d'Alfons de Pineda de Manresa (casat amb Anisia Sellas i Carreras). Segons aquesta memòria el molí aprofita les aigües del rec per moure, gràcies a un salt de 4'714 metres i mitjançant una turbina, un molí fariner conegut com a "Molí del Canyé". Tanmateix, a partir de 1905, vivia en aquest molí la família Pigem, no se sap si com a arrendadors o com a propietaris. Sigui com sigui, l'any 1905 el moliner era Pere Pigem Prim, d'Anglès, i a qui substituirà, uns anys després, el seu fill Isidre Pigem Pérez, de manera que el 1910 ja hi consta ell com a moliner. Finalment, els Pigem en varen esdevenir propietaris.

A partir de 1915 sembla ser que el negoci agafa una nova orientació, ja que aquest any ja s'esmenta els dos Pigem, pare i fill, com a fabricants d'espardenyes. Un fet del que s'en farà ressò en Joan Vidal, l'any 1925, en el seu llibre L'estany de Banyoles, on esmenta un molí propietat d'Isidre Pigem, el Molí del Canyé, que està dedicat a la indústria de les espardenyes.

I tal i com passa amb en Gussinyer, el més segur és que la informació d'en Vidal surt tot just quan un nou canvi de propietari esdevé en aquest molí, ja que si bé l'any 1921, l'Isidre Pigem, en les cèdules personals de l'Ajuntament de Banyoles surt esmentat com a moliner, a partir de l'any següent, el 1922 ja surt com a "chaufeur", el mateix que passa l'any 1924; i ja està domiciliat ara ja a la ronda Fortià. I és que a partir d'aquest mateix any, al Molí del Canyer hem d'associar-hi un nou nom, el d'en Pere Serra, espardenyer, i la seva família, entre ells, el seu fill Tomàs Serra Port, electricista primer i més tard enginyer.

I és que, paral·lelament a aquest fets, l'any 1924, en Lluís Castañer Serra i en Tomàs Serra Port, s'associen i funden la que seria la base de la futura empresa d'espardenyes Castañer. Aquest primer taller, d'uns 30 metres quadrats, estava situat al número 48 del carrer de Sant Martirià, on hi vivien els Castañer, instal·lant les primeres màquines en la galeria de l'habitatge.

Hem dit que els Serra surten relacionats en aquest molí des de l'any 1924, però possiblement no com a propietaris, sinó com a arrendadors, ja que en data 2 d'agost de 1927, el Diario de Gerona es fa ressò d'un edicte de Josep Masgrau Cordomí contra Isidre Pigem Pérez pel qual es posa a subhasta el "Molino harinero, llamado Moli del Cañet, antes de Ramis ... " amb una casa de " ... ochenta y seis metros cuadrados con una cuadra y un porche en otro edificio separado..." juntament amb "el derecho de aprovechar las aguas procedentes de la laguna de la propia ciudad de Bañolas que fluyen y discurren por la acequia llamada Rec de la Figuera d'en Xó o Rec del Molí y conocido más vulgarmente por Rech de la Canal y que sirve para dar movimiento al molino y demás efectos de su utilidad, como también para regar la pieza de tierra que circuye el molino ..."

Serà arrel d'aquesta subhasta i posterior compra del molí, que l'empresa fundada per en Castañer i en Serra, al carrer Sant Martirià, es trasllada al Molí del Canyer, on faran petites modificacions, però conservant essencialment l'estructura que ja hi havia, fins l'any 1941 en que es va dur a terme la construcció del nou edifici, a continuació del que ja hi havia.

L'any 1971, arrel d'un incendi produït el mes de febrer i que va comportar - a part de quantioses pèrdues materials i la destrucció de bona part de l'arxiu - l'ensorrament d'una part del sostre i l'enderroc d'una paret que havia quedat molt malmesa, es varen dur a terme noves obres en aquest edifici, que va sobreviure fins a finals de l'any 2006 en que fou enderrocat totalment, quan ja feia uns anys que l'empresa s'havia traslladat de lloc.